DESCRIPTION:
El meu besavi -Àngel de Cal Porgadoraire, de Seròs- era jornaler. Aquesta cançó l'hi dedico. A ell i a tota la gent republicana que no va tenir la seva sort, de morir de vella. Homes i dones que van perdre la vida per defensar la democràcia i als que encara no s'ha concedit ni un bri de dignitat. Va per ells.

Àngel del Porgadoraire explicava que de petit solia anar en carro amb tota la família a vendre verdures a algun poble proper, i que de tornada cap a Seròs un dia els va parar un 'soldado nacional':

Alto el carro! No serán ustedes rojos?

El pare fa que no i fa senyal al ruquet per a que segueixi endavant. Mentres el carro s'allunya, el petit agafa un bitxo -a Seròs també en diuen coralet- de la cistella de la verdura, salta del carro, va fins on s'havia quedat el 'soldado' i crida:

MÉS ROIG QUE UN CORALET SÓC!!!

Sembla que el soldat va quedar glaçat i que finalment no van tenir problemes, però la escena va quedar gravada a foc en la memòria del meu besavi, que ens ho explicava sovint, revivint-ho.

Avui fa 80 anys que va començar el malson d'un país, o "las vergüenzas de un país" com ho titula Público:
http://www.publico.es/politica/ochenta-anos-impunidad-y-olvido.html

Un article que hauria de ser llegit per tothom, acompanyant la cançó que avui comparteixo amb tu.

Més roig que un coralet:

Se'n tornaven del mercat, quan els va parar un soldat:
Alto el carro! No serán ustedes rojos?
Pare i fills diuen que no, i marxen encara amb por,
i el petit baixa del carro i crida enrere...

Més roig que un coralet! Com el que fa el meu hortet
Més vermell que la sang que em corr' per les venes
Sóc de cor republicà, com la mare em va criar
abans de que comencéssiu a fer guerra!

De cridar tan convençut, el soldat va quedar mut
congelat i sense moure ni una cella
I recordo encara avui, al besavi que tant vull
com alçava la veu recordant la escena...

Quan la guerra va acabar, molts amics van escapar
a molts altres se'ls va endur una furgoneta
I encara a dia d'avui, si els volguéssim visitar
no sabem on estàn, en quina cuneta...

I si passes per Seròs, i t'apropes al meu tros
i posant la orella escoltessis la terra
sentiries a la gent com encara canta el vent
no mateu, no feu mai més un altra guerra...

[Gravada al pub Antares de Lleida el 17 de juliol de 2016, amb la col·laboració de la Nuria García al violí i als cors, i de Guillem Muedra a la il·luminació i als cors. Melodia tradicional irlandesa "Black and Tans", lletra en català escrita per mi mateix, Joan Baró.]