A-wamba-baluba-no-noai-no-nai.
Ser el més modern de la ciutat mai ha estat una tasca fàcil. A més, la cosa es complica si vens de la comarca i vas a petar a una ciutat com Barcelona, on la modernitat és una institució d’allò més inquieta i, a voltes, fins i tot rància.
Els Very Pomelo han aconseguit fer un disc d’aquest alegre desconcert. Figaro, Figaro, el seu àlbum de debut, fa descarrilar el ritme metropolità a cops de cinisme i insolència. Els pomelos esperonen la rumba catalana amb fuetades de rock’n’roll cru i passat de voltes en cançons com Les dones em miren, Bum Bum, o l’enganyosament vitalista Turistes, on repliquen als Beach Boys que l’estiu pot ser emocionant, però per gaudir-lo primer t’has d’empastifar de loció i desprès compartir vagó amb una caterva de gent a la que li fa pudor els peus. Aquest mateix pes dels quefers diaris són els que afonen el matrimoni del Joan i la Rosa, un vodevil histèric. A pesar d’això, els pomelos saben que a la vida, com en els restaurants xinos, un s’ha d’acostumar a les salses agredolces. Així que s’amunteguen damunt del màstil de la guitarra surf que recorre Un any pèssim per gaudir de les onades amb les que ens ataca el dia a dia. Perquè aquesta vida és una comèdia mal escrita. Un pot riure amb les postals d’asèpsia quotidiana que es narren amb desgana a Lleixiu, fins que una d’elles et toca tan a prop que la guitarra t’estripa un acord i també el somriure. Llavors ja no saps si prendre-t’ho amb humor o amb filosofia.
Very Pomelo han gravat un disc mediterrani desesperadament descregut amb guitarres ortopèdiques, ritmes que van del punk al circ, i uns vents que a voltes s’apropen al jazz i a voltes s’apropen a l’espagueti western, quan els cowboys ja no eren herois, ni falta que els hi feia. Figaro, Figaro és un disc maleïdament veloç, com les vacances d’estiu. També és viu i vibrant, ja que els petits errors del directe han estat consentits i malcriats fins convertir-se en monstres que s’han apoderat de la cançó, i llavors no et queda més remei que estimar-los. A Thomson, Braun, Corbero, Philisave, un conte de Quim Monzó, s’explica com un escriptor intenta elaborar un relat, però totes les andròmines de la casa es conxorxen a la vegada per sabotejar la seva tasca. Al final, la mateixa lluita acaba essent el relat. Figaro, Figaro de Very Pomelo és una mica com aquest relat, ja que els vicis del directe i la confabulació de la quotidianitat passen d’ésser guerrilles molestes a ser allò que propicia l’obra. Perquè els pomelos saben que la vida moderna és complicada. Afortunadament.
<
<
<
Very PomeloPromocionar tu página también
