DESCRIPTION:
Beauty is a rare thing. Aquest és el nom de una caixa de discos de Ornette Coleman, l’autor del disc Free Jazz, amb el temps esdevingut una icona. La Bellesa és una cosa rara, o, potser millor, poc freqüent. O no és així? És la bellesa rara perquè n'hi ha poca? O és que n’hi ha molta, però estem perdent la capacitat per a veure-la?
Recordo ara una historia japonesa (podria ser de Matsuo Basho) en la que una persona reflexiona veient uns homes amb l'aigua fins al coll que aixequen els braços cap al cel demanant desesperadament aigua. És que potser passem per la vida corrent, atrafegats, amb pressa, i no ens fixem prou en el que passa al nostre voltant? Deia John Lennon a Beautiful Boy "La vida és el que et passa mentre tu estàs atrafegat fent altres coses".
Podria ser que la bellesa se’ns presenti més sovint del que ens imaginem. Ens ho explica Walt Dickerson en el seu disc Serendipity, la capacitat de veure les coses que tenim davant dels ulls. Tan senzill com això: anar amb els ulls ben oberts prestant atenció a les coses que es passes davant nostre.
Qualsevol lloc i moment pot ser adequat per a la contemplació de la Bellesa, encara que alguns llocs sembla que predisposin més.Vaig acceptar la invitació dels Freenètics dissabte passat, amb el bon record de la vegada anterior. En aquesta ocasió Ferran Besalduch, Joan Antoni Pich i PEp Mula anunciaven la col.laboració de la ballarina Constanza Brncic, i em va semblar una bona idea anar fins a Badalona per a gaudir de aquesta oportunitat. Tres músics, una ballarina, 9 persones fent de públic, en un petit estudi de Badalona. En termes absoluts podríem dir que érem “poca gent” i aquesta posta en escena em feia dur la guàrdia baixa. Mentre seiem i ens disposàvem a veure la performance, Constanza voltava per la sala escalfant, concentrant-se, fent estiraments, preparant-se. De cop la cosa va començar i, distret com estava, la Bellesa va aparèixer i em va colpejar brutalment el rostre. Era impossible no adonar-se’n. Constanza, menuda ella, es va fer gegant i majestuosa, i va ocupar tot l'espai. El Pep enganxat a la paret de la esquerra, el Joan Antoni contra la paret de la dreta i el Ferràn al fons de la sala. Tots ells creant la matèria prima necessària per a alimentar la Constanza, les notes. I la Constanza les ballava totes les notes, no en deixava perdre ni una! Primer a plena llum, dominant l’espai i jugant a estones amb cada un dels tres músics, per transfigurar-se més tard en una dansa de ombres, una dansa que ens va hipnotitzar i ens va fer perdre la noció del temps. El plat llençat amb precisió pel Pep Mula a terra al centre del cèrcol de llum blanca va ser com el clic dels dits de un mag que et desperta al final de l'espectacle. La diferència es que en el cas de un mag normalment la persona no recorda res del que ha passat, i en canvi nosaltres si que ho recordàvem, i no tan sols ho recordàvem, sinó que serà difícil que ho oblidem. Havíem contemplat la Bellesa. Ens vam quedar una bona estona aplaudint. I tornant cap a casa pensava que havia estat realment extraordinari. Tot allò havia estat tan sols per a nosaltres, els pocs que érem allà. Un privilegi. Una cosa rara. Beauty is a rare thing.